Penses massa!

Què és la depressió? Doncs deu ser allò que et fa que et llevis cansat cada dia des de que tens memòria, que et costi apassionar-te per les teves passions, que massa sovint vegis la vida dels demés darrere un vidre, que el dia que el vidre no hi és no sàpigues massa què fer i quan n'aprenguis sigui massa tard.

Que les manifestacions massives d'alegria et fagin alèrgia, i sobretot, que creguis i que et diguin que és que "no t'hi esforces prou" i que resulta que "penses MASSA". I deixes de pensar tant i escrius i fas esport i deixes de fumar i fas música que a vegades fa feliç a la gent i et mous arreu, inclús sol davant del perill, i veus que ets capaç i que inclús pots arribar a ser fort i valent, i viatges i t'enfrontes a les teves pors, i menges millor, i medites, i et lleves d'hora i vas a nedar un dia qualsevol, i altre cop, com bona part dels dies, et sents cansat i una veu et diu que no vals per res, i que "total pa qué" i et sents enormement trist i sol i la gent et fa por, i algú et pregunta què tal, i dius, [sobretot] que "BÉ" i et disculpes i marxes del bar, perquè la massificació t'és contraproduent.

Això no és pornografia sentimental, ni vull que ningú em planyi, ni que m'aconselli. Vull que entengueu que hi ha gent, molta gent, que pateix en silenci, i que s'hi esforcen MOLT, i que a vegades no n'hi ha PROU, i es passen la vida FINGINT perquè ningú els digui que PENSEN MASSA.

--------------------------------

Postdata: Gràcies a aquest video per inspirar-me l'escrit i fer-me sentir menys sol

Virulència express

"Sé tu mismo!" - va veure escrit en un mur del camí de Ronda. Després d'un mes i mig de peregrinatge Vladivostok - Sant Feliu de Guixols, el nostre heroi va llançar la seva inseparable màscara a càmera lenta amb molt de dramatisme, i aquesta va caure, suaument, sobre el marge molsut de l'espigó.  Aquell desmesurat (?) dissabte d'Abril es va començar a gestar la llegenda del primer actor porno albí, Edward Norton. 

Posteriorment, al retirar-se del cinema va seguir creant tendència: va ser l'inventor del Norton Anti-Virus, l'anti-virus de moda per a Pc que va arrasar durant els anys 90, lo qual no deixa de ser irònic perquè finalment va morir de Sida.

Vull ser llibre!

-Es pot anar al pis de dalt?
-Si, és clar que si. Ara t'obrim el llum.

Pujo doncs a l'altell. En el meu bar preferit dels dilluns, el silenci és quasi bé senyorial, i hi pots anar a llegir o a escriure. Això, avui en dia, és mitja vida.

I és que és important adreçar una mica el timó, els dilluns, com si la rutina requerís d'una revisió setmanal. Avui, per exemple, he tornat l'alfombra al menjador, que a la tardor em fa de molsa i de coixí. Avui és això, i un altre dia serà dibuixar alguna fuga sense perspectiva, reiniciar un Excel, o fer un parell d'unfollows a la vida. Viva Zapata.

El tema és que després de treballar lo just, he anat a la biblioteca sense cap idea en concret, i em passa que mirar els lloms un per un és farragós i a la biblioteca em sento insegur i observat (com si buscar llibres sense motiu aparent fos propi d'un monstre). Així que he mirat una mica "sin vivir en mi" i escollint per intuició i amb la xorra, m'he topat amb la crònica d'un viatge amb tren pel Transsiberià, i me l'he llegit in situ en set minuNOMENO, que és broma! Ara torno al principi de la història.

Deia doncs que taciturn m'enfilo a l'altell, planto la bandera, suco un parell de micro-croissants al cafè'n llet, i em submergeixo en els prolègomens. Al cap d'uns minuts, lo típic: paro un momentet per buscar la cara de l'autor al google, torno a pista amb una finezza inigualable, demano un temps mort per consultar al Diec la paraula "espúria", i aprofito per sospirar varis enyors inconexos i contradictoris, tot molt 2014.

Seguidament, enllaço sense treva un parell de capítols més, una proesa avui dia inigualable, i la resta del bar s'aixeca a aplaudir i rebo un parell de peticions d'amistat a Linkedin. Internet, els smartphones, el google calendar, i les llistes de reproducció d'spotify, han convertit la meva capacitat de concentració en un cadàver irreconeixible que flota entre mils de desferres mentals en el Besós de l'inconscient col.lectiu.

(sospir oxigenat)

Quan s'acaba el fluxe, em rasco el cap i em dol, i intento recordar el què he llegit, amb desigual fortuna. Pago, i remonto el carrer principal encaputxat, dins d'un món fet a mida, esquivant-vos.
Almenys avui no plou.

El dia en que fuimos al 12º concurso de acordeones de Tallín-Vergara, hubo un momento, antes de empezar, en que me quedé embobado mirando una planta cualquiera, imaginando entre sus tallos un mundo microscópico. Y te dije, ilusionado: Te imaginas? Aquí debajo? Un universo?

Y me dijiste que no.

No sóc pas de plom

Us semblarà insòlit, però us juro que portava dies pensant: Hi ha una lluna que em segueix. No ho vaig dir a ningú, és clar, perquè no vull que em tanquin. Una lluna només per a mi. I em seguia talment com un núvol d'aquells de còmic que feien ploure en un pam de terra. I em cantava i em deia coses. Per exemple, quan era negra nit i sortien monstrus de sota el llit, doncs em canviava de tema (?) i parlàvem de... què us diré jo ara... de la previsió climatològica a Sant Miquel del Fai, de la transició entre l'estrat físic i l'emocional de l'existència (¿), d'animals en zel, coses aixins. No sé.
A vegades jugavem de manera estúpida. Sé que és rar, aviam com us ho dic:

A vegades era la lluna qui jeia sobre l'asfalt i jo la recollia, exhausta.
No és pas invencible, la lluna.
I a vegades era jo que m'inflava com un globus, i ella em rescatava perquè m'agrada volar però de vegades m'agafa vèrtic i llavorens.

Collons! A vegades les filigranes eren talment un homenatge als Lakers del "Showtime": Contraatac de'n Magic i esmaixada elegant de'n Worthy. Mai la derrota havia sigut tan dolça.

Els enemics es rendien als seus peus. Jo vull morir així, és bastant honorable, nosé.

Al què anàvem: Un bon dia la lluna no va sortir. Macagum la puta! La crido, li canto. A vegades m'enfado, collons! No sóc pas de plom jo! On ets, lluna d'ulls clucs? Us juro per me puta vida que és com si m'haguéssin tret les puntes del dits. Sóc incapaç de tocar cel, i fotria el cap sota terra i mira, tu, a esperar que arribi l'Apocalipsi, o a que algú em trepani la memòria, perquè si us sóc sincer, a vegades em penso que ho he somiat, i ara la busco perquè encara estic en duerme-vela i necessito que algú em foti una bona llesca. O és que, collons, potser s'ha adormit, i cada nit, a dins del llit.

I en dies com avui recordo aquella cançó, que encara està per inventar, que diu algo així com:

"La lluna ben nova d'ulls clucs no arriba fins demà.

Sense ella dormo amb les mans fredes i l'estiu em fa mal

La seva influència especial fa que pugui volar, amb el cap ben alt

Tenia una estona morta i he buscat a Déu, amb un lot

He enfocat al cel i fàcilment em sentia devot 

de l'univers

tot-en-un, molt new-age"

I ara no recordo l'estribillo :/

El preu de la lírica

Un cop em van explicar una analogia que em va consolar força en un moment bastant decadent de la meva vida. De la mateixa manera que algú amb un turmell convalescent no pot córrer una marató, algú que acaba de passar un procés de naturalesa psicològica dolorosa, necessita anar amb un parabrises mental pels puestos (Lo de "parabrises mental" és cosa meva, no recordo les paraules literals, així que tal...)

Bé. Posem per cas que jo en sóc un d'aquests, i és per això que a VEGADES vaig per la vida implicant-me de manera superficial amb les coses per una simple qüestió de salut mental.
A on vull arribar? És sabut (o hauria), que la vida és plena quan s'experimenta l'existència en la seva complexitat: sortint al món i que passin coses. I això vol dir també que, tal com fem quan mirem una película o llegim una novela, hauriem de saber sentir amb igual intensitat les alegries i les tristeses. I és sabut també que no acostuma a ser així, i així ens va.

El tema és que avui he anat a esmorzar a un bareto bastant de pérsons, i em sentia bé amb la vida i això, i ha entrat una dona ja coneguda per tots, pacient d'un centre de Salut Mental. Una de les aficions compartides pels interns d'aquest centre (que surten sovint a passejar i són habituals dels bars) és la de demanar calés "para un café", calés que acostumen a invertir en la industria tabaquera nacional. Fumen com a fills de puta perquè es veu que és com una mica sedant. La dona, que per les arrugues podria sembla una iaia, però juraria que deu rondar els 50, té molta gràcia i és molt carinyosa, i avui he decidit no defugir el temilla:

-Hola, petit carinyo...
-Hola nena- m'ofereix la mà, i li agafo una mica tendrament.

Tot seguit, se m'acosta MOLT a la orella, fins al punt d'ensumar mig litre de colònia barata, i em diu, xiuxiuejant MOLT fluixet.

-¿Guapo, porque no me das 50 céntimos para un café?

Ah... no tenia canvi i li he donat 1 euro, el preu de la lírica.

Johnny, el puto Johnny el Melenes

Aviam, aniré de cara a barraca.

Jo, d'adolescent, volia que em diguéssin Johnny, cosa que mai vaig aconseguir. Només m'ho va dir un paio una vegada. Fa vint anys, un nom així ho petava força i s'associava a líder, a puto-amo de sèrie juvenil americana, i no era propietat del neo-quillisme encara. Però aquest no és exactament el tema que ens ocupa la galdosa tarda d'avui.

El primer any d'institut, el 94, en plena epopeia cruyffista, jo havia descobert el salvavides del METALL. A més, a l'entrar a l'institut, vaig conèixer a un paio que es deia Johnny, i que era MOLT heavy. Jo, insegur de mena, era el típic que sense ser un titella, més aviat volia ser sempre com els que ho petaven. Era el 12è home de l'Igualada Cadet de bàsquet, no movia ni tan sol la tovallola amb gràcia, i no vaig saber utilitzar les arts amatòries amb certa gràcia fins passats els 20. Per segons què, anava molt tard, i havia arribat a preguntar a un punki que "quantes peles de costo hi posava al porro (?)". Para muestra, un botón: un dels meus primers amors fallits, un bon dia, em va regalar això:

No sé tios. No era precisament un ídol de masses. I el Johny era un tio dur, tenia les grenyes llises (el meu somni impossible) i a més, FUMAVA. Es quedava a dinar a fora cada dia perquè venia de Martohell, i matava l'estona que faltava fins tornar a classe per la tarda a la sala de màquines més quilla de la història, que quedava a 5 minuts de l'institut. Quina va ser la hilaritat quan el bo de'n Johnny va arribar un bon dia i ens va dir que ja no volia ser jèvit:

-M'he tornat nazi. El dilluns vindré amb el cap afeitat.

Tots estàvem flipant, i pensàvem, òbviament, que ens estava trolejant.

Doncs sabeu què? En Johnny (el "bo" de'n Johnny) va aparèixer el dilluns següent amb una bomber plena de parxes nazis, i amb la closca afeitada. Tots ens vam quedar amb la mandíbula oberta varis minuts, i a partir d'aqui es va enrarir l'ambient, per bé que no hi havia una CREW heavy traumada, ja que la majoria de jèvits anàven a un altre institut. Llavors érem pocs, i no hi havia ties heavies buenorres: beneïu-vos cada dia a l'alçar-vos, cabrons metalers teenagers.

El cas és que el nostre amic, per la seva banda, seguia cada migdia acudint raude a la seva cita amb les recreatives, fins que un dia va arribar la notícia de que els gitanos el tenien en el seu punt de mira, suposadament, per la seva afiliació ideològica. És una cosa que mai vaig acabar d'entendre, doncs gitanos i quillos (molts d'ells nazis) convivien en total harmonia en la Catalunya dels 90 en una fusió geo-política (?) molt curiosa.

No en sabrem mai la història exacta, però un dia va arribar la notícia de que els gitanos el van esperar un matí a l'estació de tren, i la tunda encara li deu coure ara. Mai més el vam veure.

Puto Johnny. Com va desaprofitar la oportunitat de petar-ho fort. Podia haver sigut el puto i autèntic Johnny "El melenes", i va l'imbècil i s'enfunda una bomber.